CAPÍTOL I


XOCOLATA I SOPA BULLIDA ALLARGUEN LA VIDA


Ja ha sonat el despertador i no puc obrir els ulls. Sento la mare a la cuina, preparant l’esmorzar.
Quin dia és avui? Ah, sí, dijous. Plou? No, crec que no. D’acord, em llevaré d’una vegada i apujaré la persiana. No, no plou, per sort, perquè no ha parat de fer-ho tota la setmana. Oh, no!, la veïna de davant també està mirant per la seva finestra.

–Però, Cristina, encara vas en pijama? –em pregunta la mare quan obre la porta de l’habitació–. Va, renta’t i esmorza, que faràs tard. I posa’t les ulleres, filla, posa’t les ulleres.

–D’acord, em poso les ulleres. No m’hi acostumo. Se m’obliden a qualsevol lloc. Però sempre hi ha algú que m’ho recorda.

A la cuina m’espera, com cada dia, el beuratge que la mare prepara amb tota la il·lusió del món a la seva súper-liquadora. Des que l’àvia la hi va regalar, fa tot tipus de barreges perquè diu que les vitamines són molt importants.

–Avui quin suc toca? –li pregunto quan miro el líquid que tinc al got. Té un color estrany. I és espès.

–Suc de tomàquet i pastanaga.

–Però, mama!

–Beu-t’ho! –m’ordena assenyalant amb el dit.

Al meu pijama de color rosa, Winnie the Pooh es trenca de riure.

–Ecs! –exclamo després de l’últim glop, i no li dic que és un autèntic fàstic.

–A la nevera he deixat sopa –em diu mentre s’arregla per anar-se’n a l’oficina–. Ja saps allò de “Sopa bullida allarga la vida”. Només has d’escalfar-la al microones i ja està. Jo arribaré a les dues, com sempre.

–Bé, i la xocolata, què?

–Quina xocolata?

–Doncs que l’àvia diu “Xocolata i sopa bullida allarguen la vida”.

–Bé, bé –diu ella movent la mà com si espantés mosques–. Ja parlarem d’això en un altre moment.

–Però...

–Però res. I no t’oblidis de menjar fruita per postres.

–D’acord –responc amb un sospir.

–I ara esmorza, que vas justa de temps. Fes-me un petó, bonica.

I ma mare se’n va ràpidament. Jo hi vaig darrere i l’acompanyo fins a la porta. Quan ja és dins del cotxe vell, abaixa la finestreta i m’ordena:

–No et descuidis l’entrepà! I fes-te una cua, filla, que sembles la bruixa de davant!

I quan miro cap a la casa de davant, veig que la veïna m’observa sense dissimular. La mateixa veïna a qui la meva mare acaba de dir bruixa. “Glups. Pot haver sentit aquest comentari?”, em pregunto, horroritzada, i m’apujo les ulleres, per veure-hi millor.

La veïna, recolzada amb el bastó i vestida de negre de cap a peus, espera que el cotxe de la mare s’allunyi. Aleshores, s’enretira de la cara els llargs i grisos cabells i baixa els tres graons de la seva casa atrotinada. És l’única casa del carrer amb un petit jardí davant. Un desastre de jardí, perquè està ple de males herbes. De fet, també té una enorme figuera que dóna figues a l’estiu. Però segur que no ho sap, perquè en aquella casa no hi vivia ningú fins que aparegué ella.

La veïna aixeca una mà i em saluda. No m’ho puc creure. Des que va arribar, mesos enrere, no havia fet res així. Però avui, sí. Avui em saluda i decideix travessar el carrer, a poc a poc.

–Bon dia, petita.

Haig de fugir immediatament! I just abans de girar cua per ficar-me a casa i tancar la porta, sento una veu alegre:

–Hola, Cristina! –és la meva millor amiga: la Mireia. La més morena de la classe. La més simpàtica. La més alta. La millor portera de tota l’escola.

Com cada matí, ve a buscar-me. Com cada dia, porta posada una samarreta d’algun equip de futbol. No reconec la d’avui, tan blava.

–Però, encara vas en pijama? –se sorprèn.

–Se m’ha fet tard –i miro enfadada la veïna, que no se’n va. Sembla una estàtua–. De quin equip és la teva samarreta d’avui?

–Del París Saint-Germain –contesta la veïna de davant, amb un somriure. La cara se li omple d’arrugues.

–Sí! –exclama la Mireia–. Però, com ho sap?

–Perquè és blava i té una barra vermella vertical i aquelles altres blanques –es queda amb els braços plegats, satisfeta.

–Ostres! –diem totes dues, alhora.

–Hola, sóc la Mireia –es presenta la millor portera de tota l’escola. I jo poso els ulls en blanc. Ella és així, li és igual estar davant d’un bomber que d’un bruixot.

–I jo em dic Amélie. Amélie Fontaine. Visc allà davant –i assenyala la seva vella casa–. Enchantée.

–Oh, és francesa? –vol saber la Mireia. Està realment encantada.

–Oui. De Perpinyà.

–És clar!, per això sap allò de la samarreta –i el somriure de la Mireia és grandiós.

–Fa gaire que viu a Sabadell?

–Uns mesos –responc jo, amb enuig.

Si us plau! Com se li acut a la Mireia donar-li conversa? Decideixo deixar-les a la vorera i entro a casa. Encara haig d’acabar-me l’esmorzar i vestir-me. I pentinar-me! Arribaré tard a l’escola, segur.

Quan surto, me les trobo al mateix lloc, xerrant, com si fossin amigues de tota la vida.

La senyora Fontaine ens pregunta:

–Sabeu si a Sabadell hi ha torres per observar la ciutat?

–Com? –preguntem, alhora.

–Sí, torres altes. És que m’agradaria escriure sobre això i...

–És escriptora?! –crida la Mireia.

Oui, i m’agradaria saber...

–És escriptora! És escriptora! La teva veïna és escriptora! –i em sacseja les espatlles com si li hagués dit que ha guanyat la Grossa de Nadal.

Amélie Fontaine es mossega el llavi. I posa una cara... I és que la Mireia no és gens discreta, no. I em fa pensar que, si la meva veïna fos una bruixa, transformaria la cridanera de la meva amiga en un globus de gas. I la deixaria anar perquè volés, alegre, pel cel.

–Necessito la vostra ajuda –ens demana la senyora Fontaine.

–Per escriure una novel·la? –pregunta la Mireia–. Un conte? –i creua les mans, com si demanés un favor–. Per escriure què, què, què...? Oh, que bé, que bé, que bé!

Mare de Déu Senyor!, com diu la meva àvia. Crec que, en realitat, la veïna la convertiria en una foca esperant la seva sardineta.

–És que ahir a la nit vaig somiar en cases que tenien passadissos secrets. Vaig somiar en torres altes. I, quan m’he despertat, he decidit que d’això anirà el meu nou llibre.

–I necessita una torre alta? –pregunta la Mireia.

–Sí, un lloc elevat per contemplar la ciutat.

–La Torre de l’Aigua.

–El campanar de Sant Fèlix –li dic jo, mentre veig que l’agulla del rellotge s’apropa perillosament a les 9. La mare em diu sempre que, als meus 11 anys, haig de ser responsable i puntual. Quan li expliqui això d’avui...

–El campanar de Sant Fèlix és aquell que hi ha al costat de l’Ajuntament, oi?

–Ahà –contesto, fent un pas per marxar.

–I l’altra, la de l’aigua, on és?

–A prop de l’Hospital Taulí –respon la Mireia, sense moure’s.

–Genial. I quan es poden visitar? Hi ha un horari especial?

Totes dues ens trenquem de riure.

–És clar que hi ha un horari especial! –exclama la Mireia.

–Només obren al públic per Festa Major –afegeixo jo.

–I això quan és?

–Uf, a principis de setembre.

–Oh, la, là! No puc esperar tant de temps!

–No pot esperar per escriure una nova novel·la? –torna a preguntar la Mireia–. Un conte? –i de nou creua les mans, com si estigués pregant–. Per escriure què, què, què...? Oh, que bé, que bé, que bé!

Mare de Déu Senyor!, tornaria a dir la meva àvia. Ara que ho penso, crec que, si la meva veïna fos una bruixa, no convertiria la Mireia ni en un globus ni en una foca, sinó en un ninot amb un botó per encendre’l i apagar-lo. I després l’apagaria, és clar.

–Sí –Amélie sospira, mirant la meva amiga–. He començat a escriure una novel·la de misteri.

–Oh! –diu la Mireia–. Que emocionant!

–I alguna casa amb portes secretes? En coneixeu cap?

–No –li contesto enfadada–. No n’hi ha! I anem-nos-en ja, Mireia.

–Com, de secretes? –vol saber ella. En realitat, avui s’està jugant el títol d’amiga.

–D’aquelles que es deixen amagades perquè ningú no les trobi. D’aquelles portes que, si es descobreixen, porten a un altre indret de la casa.

–Com a les pel·lícules de por? –pregunta la Mireia.

–Exacte!

–Que no –repeteixo–, que a Sabadell no hi ha cases d’aquestes. De debò, marxem ja, que farem tard –i agafo del braç la Mireia i intento arrencar-li.

Però ella continua clavada a terra, com una estàtua de plom. O de marbre. Està pensant. Aleshores diu:

–La Casa Turull.

–Però què....? –no m’ho puc creure... Que potser la Mireia no s’adona que la veïna de davant no és de confiança? Escriptora! Ja! Una bruixa, això és el que és!

–Sí, sí, l’any passat l’avi em va portar a la Casa Turull. És una casa d’aquelles antigues, d’un altre segle, amb escales i sostres molt alts, de fusta. Molt gran. Com un palau! I hi havia diverses portes secretes, sí senyora. Ho recordo perfectament.

–I ara em diràs que només es pot visitar durant la Festa Major...

–No, i ara! També és un museu. Crec que és el Museu d’Art. I té horari de museu, és clar.

–Marxem ja! –i l’empenyo amb totes les meves forces perquè comenci a caminar d’una vegada.
Les campanes de la Puríssima toquen els quatre quarts i no ho entenc: com puc arribar tard si l’escola és al carrer del costat?

–Ens veurem un altre dia, s’il vous plait? M’acompanyareu a la Casa Turull?

I la Mireia, amb un somriure immens que deixa veure les seves blanquíssimes dents, es gira i diu a la senyora Fontaine:

–I tant que sí!

–Però, què dius? –li pregunto, fluixet. No em puc creure que la Mireia vulgui tornar a veure “la bruixa de davant”. Se senten, ja, les nou campanades.

–Us convidaré a una xocolata calenta! Em surt très bonne!

–Gràcies! –li diu, contenta, la Mireia.

I arrenquem a córrer cap a l’escola.

–Estàs boja! –exclamo, molt enfadada–. Però, per què li dius que vols anar a aquella casa?

–Perquè és veritat. Vull tornar a visitar-la. Em va fer molta por!

–Por?

–Com es nota que tu no hi has estat i no has vist els quadres –li costa respirar. Córrer i parlar no és una bona idea–. No has vist les cortines. Ni les habitacions. Fins i tot hi havia una capella! T’ho imagines?

–Oh, vaja! Ens acaben de tancar la porta als nassos. I mira, comença a ploure –i penso que és el pitjor dia de la meva vida.

–Bé, per això diuen que “a l’abril, aigües mil”, oi?

–Sí, però tu no portes ulleres i no saps com molesta que es mullin.

Truquem al timbre. La directora ens obre. Ens renya. I nosaltres li prometem que no tornarà a passar.

–I hem d’anar a la Casa Turull? –pregunto a la Mireia, temorosa.

–I tant!

–Però... amb la bruixa?

–No li diguis així! A més, ha dit que ens farà una bona xocolata.

–Això és el dolent. Ens convertirem en Hansel i Gretel, ja ho veuràs.

Carmela Trujillo

1 comentari:

  1. Bon dia i bon any, participants de Seguint el Fil!!!

    Com va la continuació de “Xocolata i sopa bullida allarguen la vida”? (Estic impacient per saber què passa amb la Cristina i la Mireia :))

    Fins aviat!

    ResponElimina